Article de la Marta Perxachs (@_moulallengua)
Una gestió d’aula implica el clima de treball i la relació amb els estudiants. Això es pot regular de diverses maneres, com ara establint límits, creant vincle amb els adolescents, etc. però en aquest article en concret es tractaran sistemes de gestió més que d’actes de gestió de l’aula.
Hi ha moltes teories sobre el fet de sancionar o recompensar els alumnes. Hi ha qui ho defensa, hi ha qui ho critica, hi ha qui només prefereix sancionar perquè si no es considera que un alumne només actuarà esperant rebre alguna cosa a canvi, etc. Aquests sistemes són la base d’una educació conductista i això és un fet.
Ara bé, cal tenir presents dues coses, abans d’entrar en matèria: la primera, és que el que s’exposa en aquest article seria convenient que s’expliqués a l’inici de tenir contacte amb els estudiants. No podem canviar les normes del joc un cop començat el partit. I l’altra cosa a tenir en compte és que hem de ser conseqüents amb els nostres actes. Dit això, comencem:
Hem de ser conseqüents
Per crear i mantenir un bon clima de treball a l’aula i, per tant, una relació fluida amb els nostres alumnes, és molt convenient que es facin unes normes explícites per part de cada professor. És a dir, em sembla una cosa lògica el fet de dir «bon dia» quan algú entra a classe, aixecar la mà quan algú vol parlar, demanar permís per anar al lavabo, etc.
Totes aquestes coses que se solen consensuar i establir a inici de curs. Llavors és quan arribem a la regla definitiva: hem de ser conseqüents. Si diem que fem una cosa, s’ha de fer (sigui bona o no tan bona) perquè si no no tindrà cap sentit que s’estableixin aquestes normes. No sé on vaig llegir «la efectividad de la norma depende de las consecuencias de su incumplimiento» i és així de real.
Ara bé, de la mateixa forma que parlem de «sancions», parlem també d’aplicar estímuls positius davant del compliment d’aquestes normes amb l’objectiu de consolidar-les: les recompenses. Hi ha molta gent a qui no predica amb el fet de castigar o sancionar, com hem comentat amb anterioritat. També sabem que hi ha qui opina que no fan falta les recompenses perquè no cal premiar allò que s’ha de fer.
Bé, jo opino que cada professor ha de ser lliure de fer el que consideri i sobretot, que jo sempre parlo des de la meva pròpia experiència i criteri, el qual no ha de ser el cert. Així doncs, en aquest article us presento diversos tipus de sancions autoreguladores i dos tipus de recompenses per tal de dur a l’aula. Comencem!
SANCIONS AUTOREGULADORES
Els 3 strikes o L'ampolla de la paciència
Tant un sistema com l’altre té l’objectiu de ser autoregulador. És a dir, es té la intenció de donar un toc d’atenció i, a poder ser, no arribar a la conseqüència establerta.
Quan tu estàs fent classe i consideres que l’alumnat està molt esverat, que no es pot seguir bé amb la classe, que ja has hagut d’avisar diverses vegades, etc. simplement dibuixes un «strike» a la pissarra (pot ser el dibuix d’una floreta si és primavera o una castanya si és tardor, per exemple. Això ja va a gustos. Jo em conformo amb un asterisc simple) Amb aquest fet ells i elles ja entenen (perquè la primera vegada se’ls ho explica) que han arribat al primer toc d’atenció i que han de calmar-se d’alguna manera. Si l’acció es repeteix fins a arribar a tres strikes, hem de ser conseqüents i posar la sanció que s’ha establert amb el grup prèviament. Us confesso que personalment mai he arribat als 3 strikes complets, ja que sempre, fins al dia d’avui, ha funcionat l’autoregulació.
Aquest sistema el vaig descobrir gràcies a la Marina (@teacher.katzse a Instagram). I sense jo saber-ho ja utilitzava quelcom similar: l’ampolla de la paciència, que consisteix a dibuixar una ampolla plena fins a dalt quan comença la classe i, si cal, a mesura que el clima de l’aula ho necessiti, aquesta ampolla va disminuint en contingut de líquid, el que suposarà que hem d’anar esborrant la línia i anar-la fent més avall. Gràficament, el líquid seria la nostra paciència i entre tots intentem que no s’acabi!
El visat de marques
Aquest curs no l’he utilitzat, però d’altres anys sí. El visat de marques està estretament relacionat amb el «visat de tops» (explicat més avall a l’apartat de recompenses). Així doncs, el visat de marques es tracta d’una targeta que se li dona a principi de curs a cada alumne i en què s’aniran sumant els punts «negatius» d’aquest: haver parlat en una altra llengua a classe de català, haver tingut un mal comportament a classe, haver contestat malament un company, no haver treballat, etc. depenent dels punts negatius que conté la targeta individual es podrà veure afectada la nota final de trimestre.
Aquesta sanció és bastant més sancionadora que no pas els strikes, per exemple, però també cal dir que si es conta a principi de curs, és un sistema molt regulador. Els punts es poden anar marcant amb tampons d’estampació o amb forats fets per una foradadora.
Combinació amb un pla bàsic de la matèria
Sempre m’agrada aprofitar per comentar la famosa frase de «cada maestrillo tiene su librillo (i mai s’hauria de deixar d’escriure)», així que en aquesta situació no serà menys. Jo, per exemple, sempre els dic als alumnes que hi ha un pla bàsic per assolir la matèria, i entre altres coses han de tenir present que els deures (els pocs deures que solc posar) s’han de fer i que només es poden tenir dues faltes de deures durant el trimestre.
Un altre exemple o norma bàsica a la meva matèria és la puntualitat en les entregues. Si han d’entregar un comentari, un treball, un dossier, el que sigui, tal dia i no ho fan, poden fer-ho sempre que vulguin abans que acabi el trimestre. Ara bé, ja saben que la nota màxima d’aquella tasca serà un AS. Una vegada més, si això s’avisa des d’un principi, ja intenten que no passi. «Quien avisa no es traidor«…
RECOMPENSES
Visat de tops
Es tracta d’una targeta de punts que se’ls dona als alumnes a principi de curs. El sistema és el mateix que amb el «visat de marques», però en aquest cas és positiu i l’alumne rep recompenses per cada X marca que tingui (una estampació o un foradet, igual).
Per exemple, si l’alumne aconsegueix 5 marques, té 3 recompenses a triar (canvi de lloc, decisió del tema d’una classe en concret, etc.) a mesura que van acumulant punts hi ha recompenses més suculentes, com ara poder treure una xuleta durant dos minuts a un examen o bé pot decidir que es descompti només 1 punt per faltes d’ortografia a la següent tasca avaluativa. Aquestes recompenses també poden establir-se conjuntament amb ells a inici de curs per tal que hi hagi consens.
Combinació amb un pla bàsic de la matèria
De la mateixa manera que hi ha normes a encara ser establertes per cada professor per tal que un alumne no es vegi sancionat, també hi ha l’opció d’oferir-ne perquè es pugui veure recompensat, i és que fa temps que vaig decidir que cada trimestre els proposaria tres tasques voluntàries que si es feien i es feien ben fetes, es podria veure recompensada la nota final del trimestre (que és el que ells mateixos solen decidir i consensuar amb mi).
Per acabar...
Així doncs, podem arribar a la conclusió que ens sembli, però per acabar m’agradaria defensar dos motius per tal de dur a terme aquests sistemes de gestió d’aula. Per una banda, confio que les sancions han de ser-hi, siguin del tipus que siguin: els límits, els càstigs, en general. Perquè cadascú ha de marcar el límit dins la seva matèria i no només ha de ser feina d’un tutor/a, d’un cap d’estudis o d’un director. I perquè malauradament, a la vida real ens en trobem de sancions.
I, per altra banda, les coses bones, el reforç positiu també ha d’existir a les nostres aules, perquè és maco que es reconegui la feina ben feta, perquè està bé que es premiï l’esforç i la motivació i això fa que es reforci positivament les nostres futures personetes a les quals estem acompanyant en aquest meravellós viatge de l’aprenentatge.