I tot just haver pronunciat aquestes paraules, Fidipides va morir exhaust després de recórrer la distància que separa la ciutat de Marató de la ciutat d’Atenes.
Havien aconseguit guanyar als perses quan ningú confiava que podrien fer-ho i, gràcies a la seva gesta, va aconseguir evitar que els seus propis conciutadans, els atenencs, no cremessin la seva ciutat i acabessin matant les dones i els nens d’una manera “digna” abans que ho fessin els perses, un costum que tenien aquests últims quan conquerien nous territoris.
Però, voleu saber una cosa més? Algú sap quina era la distància que va recórrer Fidipides abans de pronunciar les seves darreres paraules?
Encara que no sapiguem mai si aquest fet va ser real o no, el que sí que tinc clar és que no oblidaré mai aquest relat explicat pel meu professor d’història de secundària. Ni aquest ni cap dels relats que ens contava per aconseguir transmetre’ns la seva passió per la història i que encara avui persisteix tant en mi com en la resta dels meus companys i companyes de classe. Era capaç de transportar-nos en el temps, de fer-nos empatitzar amb els seus personatges i el més important de tot, apreníem. A la fi, aquest era el seu principal objectiu.
Molt abans que es popularitzés el terme Storytelling, el meu professor ja l’aplicava a les seves classes. Era capaç de generar-nos expectació de cara a les següents sessions, interrompent el relat i dient-nos que ens explicaria el final de la història l’endemà, o que hauríem d’esperar que hi hagués un dia de pluja (i tots desitjant que plogués algun dia) perquè ens expliques quina importància van tenir els meteoròlegs britànics per encertar el dia del desembarcament de Normandia (i fer-nos conscients de la importància que va tenir per al desenllaç de la Segona Guerra Mundial aquell desembarcament).
Tecnicismes per la sobretaula
És possible que el meu professor no sabés que el que feia a les seves classes era aplicar diferents tècniques d’Storytelling, com ara la tècnica del cliffhanger o interrupció de la narrativa (quan deia que ens explicaria el final de la història a la següent sessió), la tècnica del last minute rescue o rescat d’última hora (quan Fidipides va arribar a temps per evitar la crema de la seva ciutat) o simplement aplicava un plot twist o gir de guió (quan va explicar com tot estava perdut pels aliats a causa de les constants pluges però a l’últim moment, i gràcies a les prediccions del meteoròleg James Martin Stagg, van aconseguir desembarcar al moment precís).
Tot i això, el que sí que tinc clar és que sabia a la perfecció què havia de fer perquè nosaltres aprenguéssim i no era d’una altra manera que ensenyant de manera afectiva i efectiva. Afectiva perquè era capaç d’empatitzar amb nosaltres i fer que nosaltres empatitzem amb els personatges dels seus relats i efectiva perquè sempre aconseguia d’una manera o una altra fer-nos arribar el seu missatge i complir així amb els objectius que s’havia plantejat.
En paraules del Dr. Mora Teruel:
I efectivament, els seus relats ens emocionaven, ens motivaven per saber-ne més. A la fi, aquest és el pas més important per poder aprendre.
Article de Rubén Casado.
Altres article que et poden interessar
Què és la sostenibilitat argumental?
Hem pensat algun cop en la sostenibilitat argumental (dels nostres arguments)? Aquest terme únicament el podem utilitzar quan parlem del medi?
Tot el que has de saber per acreditar els perfils professionals docents
Segur que n’has sentit parlar. Els perfils professionals són una realitat des de l’any 2014, a partir de la posada en marxa de la Llei d’Educació (LEC) i el decret de plantilles.