Conversar amb la Mar Cortina és un d’aquells regals que et fa la vida. Ella, que diu que els nens i les nenes són molt més savis que els adults, té l’habilitat de fer desfilar davant teu respostes sàvies i cristal·lines sobre un tema tan complex (i tabú) com és la mort.
La Mar és docent a Secundària, però fa molts anys que treballa en allò que avui anomenem didàctica de la mort. Potser perquè des que va néixer ha tingut molt present la mort. I qui pot dir que no l’ha vist de prop més d’una vegada? Va ser ella qui va organitzar les I Jornades sobre l’Amor i la Mort a València i va crear l’Associació Espanyola de Tanatologia. Han passat més de vint anys des d’aleshores. Avui és una sàvia que també té un projecte anomenat Infància, amor i mort on parla a famílies i professionals de tots els àmbits sobre mort i dol.
Com va sorgir el teu projecte Infància, amor i mort?
El meu germà estava a punt de morir-se. Finalment, no va ser així, però érem molt joves i tenia la necessitat d’acompanyar-lo a morir. Vaig decidir formar-me i aquella experiència va canviar-me totalment el concepte de la relació d’ajuda, que és un dels eixos principals dels meus cursos i de la filosofia que els impregna.
La relació d’ajuda que hem heretat culturalment ve de la influència catòlica i és completament jeràrquica. En canvi, la relació d’ajuda que es promou a través dels cursos és horitzontal. És a dir: en aquest moment tu necessites la meva ajuda i jo te la puc donar, però potser d’aquí a un temps serà al revés. A més, mentre jo t’estic ajudant, estic complint la meva necessitat de generositat. Per tant, també m’estic ajudant a mi mateixa: jo m’enriqueixo de tu i tu de mi.
Com podem aprendre a parlar dels infants sobre la mort?
Desenvolupant la nostra saviesa, intuïció i sensibilitat, que és el que ells tenen més que nosaltres. Quan érem nenes ho teníem i a poc a poc ens hem anat adaptant a una societat insensible per sobreviure emocionalment en aquesta cultura. Amb tot i això, aquella llumeta no es perd mai, només està tapada.
En realitat crec que fem cursos per aprendre allò que ja tenim. La meva intenció a través d’aquests és anar llevant aquestes capes i donar autonomia a les persones. Que siguin independents: elles saben com fer-ho, però no creuen que ho sàpiguen fer. De fet, jo no crec que pugui dir a algú com ha d’acompanyar al seu avi o com dir-li a un fill que s’ha mort el seu pare. Cal que retornem a la saviesa natural, fer-ho amb estima, paciència i respecte.
Tampoc puc dir quins rituals ha de fer una persona o una família quan perden a algú, perquè jo no el coneixia. Es tracta de desenvolupar l’escolta interior, la intuïció i la sensibilitat. Tornar a la saviesa de les persones. De fet, ningú ensenyava a les nostres àvies com gestionar el dol. Ho sabien, senzillament.
Amb els infants tot plegat és un desafiament meravellós. Jo que hi treballo sempre em pregunto com podré estar a la seva alçada. Són savis!
Per què apartem els infants de la mort?
Hi ha una intencionalitat que és mentida, en això. Nosaltres diem que volem protegir als infants i no els deixem anar a l’enterrament, per exemple. Però en realitat es tracta d’un acte d’egoisme: no sabem com gestionar-ho.
No cal tenir una gran idea sobre com es fa. Cal que tot flueixi, explicar i preguntar a l’infant si vol venir. Quan es produeix una mort són més importants els vius, de manera que si en algun moment vol marxar perquè no hi vol ser, hem de fer-ho. El mateix passa a l’inrevés. Excloure’ls és un error.
Què saben ells de la mort? Quines són les seves eines naturals per afrontar-la?
Durant la pandèmia vaig escriure un article que es titulava Pandemia y muerte: la sabiduría de la infancia y de la ancianidad on explico una mica tot plegat. Però és certament així: els nens tenen molta més saviesa i sensibilitat que els adults, això no obstant seguim un patró que està profundament ancorat en el nostre cervell: hem de donar una resposta al pobre nen que està afectat. I no és així. Als infants només cal escoltar-los, respectar-los i preguntar-los què saben.
Com els podem ajudar? Els preparem abans que la mort ‘passi’?
I tant! La mort forma part de la vida. Durant tota la nostra existència vivim i transitem per un munt de canvis i transformacions. Moltes morts, diríem. Només hem de pensar en els moments importants de la nostra vida. Quan vam sortir de la panxa de la mare, quan vam deixar de mamar, quan ens van treure el bolquer, quan vam canviar de casa, o d’escola o de ciutat… La vida és plena de pèrdues i també de guanys. Tot compta. També aquell capvespre amb la persona que estimaves. Aquestes pèrdues són grans aprenentatges, si ho sabem veure així.
En el moment que es produeix una mort no és adequat emprar un recurs, com ara un conte. No podem posar un recurs entre un infant i nosaltres. En aquell moment és indispensable la presència, l’escolta, l’estima i el respecte.
Bé, jo crec que és arriscat dir-ho, però… es diu que quan un adolescent es vol llevar la vida és perquè aquella persona no està bé. Els protocols ens diuen que l’hem de derivar a Salut Mental. Compte amb això. Els adolescents són el termòmetre de com va una societat. Si hi ha un altíssim tant per cent de joves que no volen viure és perquè el model de vida que els estem oferint és absolutament insatisfactori. Insatisfactori per l’ànima, per l’esperit, per l’homo sapiens que som (lluitadors, conqueridors…). La persona se sent feliç quan té missions i objectius.
En el món on vivim ens han dit que podem tocar certs botons que ens resolen la vida. Però això només crea insatisfaccions i buida la vida de sentit. La persona que es lleva la vida no està malament del cap, el que està malament és el model de vida que li estem oferint, que està deixant sense sentit la vida de les persones més sensibles i amb poca capacitat de resiliència o fins i tot sense ganes d’aquesta.
Els (ens) estem escoltant prou?
En absolut. No ens aturem prou per escoltar. No ens escoltem suficient. Els adolescents guarden secrets, això és així. Aquest allunyament que existeix entre els adults i ells és natural, però caldrà que a la vegada flueixi la connexió que hem llaurat en ells des de petits. Les mares hem de ser generoses i fer-los lliures, independents. I també hem de demostrar-los respecte total i profund en totes les facetes de la seva vida.
Mama, et moriràs aviat? Com responem a aquesta pregunta?
En realitat no és important la resposta que puguem donar als nostres fills quan ens plantegen una pregunta tan complicada com aquesta. El que cal és aturar-nos, escoltar què ens diu el cor i transmetre-li una resposta. Però, més enllà del missatge que li oferim, el que de veritat importarà és que vam estar allà. Que vam escoltar al nostre fill/a, que no vam sortir de l’habitació o li vam treure importància, sinó que ens vam quedar, vam estar presents. El que recordarà no serà allò que vam dir, sinó el moment de complicitat i escolta mútua, perquè aquest serà un vincle per tota la vida.
Altres articles que et poden interessar
Rosa Liarte: “Utilitzar la tecnologia no és estar empantallats tot el dia, sinó saber gestionar bé aquest recurs”
Entrevistem a Rosa Liarte, docent de Geografia i Historia, creadora del blog LeccionesdeHistoria.com i del projecte #merezcounacalle.
Novetats per al curs 2022-23
Des del primer moment hem treballat sempre amb aquest objectiu i és per això que estem invertint incomptables recursos, esforços i il·lusió en aconseguir-ho. Seguim amb el compromís i amb la qualitat i varietat des d'una nova experiència de formació.