L’any 2009, María Acaso, professora i investigadora especialitzada en l’àrea d’Educació Artística (Universitat Complutense de Madrid i Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia) va publicar un llibre, no exempt de polèmica, que es definia prou bé a través del seu títol: La educación artística no son manualidades: Nuevas prácticas en la enseñanza de las artes y la cultura visual. Los Libros de la Catarata, Madrid, 2014.
I si bé aquell llibre va rebre moltes crítiques, amb les quals l’autora no està del tot en desacord, aquest s’encarrega d’assentar molt bé les bases que ha de tenir, segons el criteri d’una professional com Acaso, l’educació artística a les aules.
Els treballs manuals són coses que fem amb les mans, sí. Però amb les mans ho fem gairebé tot: rentar els plats, posar aigua amb una gerra, plegar tovalloles de bany. La màgia de tot plegat, però, resideix en com fem aquestes coses i per què les fem. I segons Acaso, els productes artístics s’han de treballar sobre tres premisses bàsiques: el procés, la creativitat i el coneixement. No podem bastir, doncs, l’experiència de l’educació visual i plàstica sobre un taller de fer ninots amb tubs de rotllos de paper higiènic.
En la nova educació visual i plàstica infants i docents tenen un paper protagonista en el procés creatiu. Però, per què? Per quines raons cal donar la rellevància que té aquesta àrea de coneixement a les aules? Quines són les bondats de dedicar temps i recursos als processos de creació?
1. Contribueix, com un joc, al desenvolupament intel·lectual dels infants
L’expressió plàstica és un procés de simbolització que impulsa el desenvolupament intel·lectual dels nens. La teoria de Piaget, basada en la tesi evolucionista de James Mack Baldwin, recollida també en aquest article d’Acaso, explica que el desenvolupament de l’expressió plàstica constitueix un procés de simbolització imprescindible per al desenvolupament intel·lectual dels infants. Piaget defensa que els nens no són adults menys informats, sinó que, ben al contrari, són éssers humans en ple procés de desenvolupament de la seva intel·ligència. El joc és el procés de simbolització més important i l’expressió plàstica és un joc més.
2. Ofereix un espai únic (i indispensable) d’expressió emocional
Investigadors com Read o Richardson consideren que els nens i les nenes practiquen l’art perquè tenen una necessitat innata d’expressar les seves emocions. Si bé aquestes teories estan influenciades per la psicoanàlisi, l’expressió artística és imprescindible per a la salut mental dels infants. Així, l’art infantil no és pas una finalitat, sinó un mitjà. A través de l’expressió artística, els nens i nenes alliberen les seves ansietats, les seves pors, els seus problemes…
3. Crea consciència de temps, espera i valor
Les obres d’art requereixen temps. Algú coneix alguna bona pel·lícula que s’hagi fet en unes hores? Qui ha llegit mai un bon llibre de poemes escrit en menys d’una setmana? Els bons processos creatius requereixen temps i, per tant, generen consciència d’espera i nodreixen de valor qualsevol obra. Sí, també la dels infants, que, reiterem, no són adults menys informats, sinó éssers humans desenvolupant la seva intel·ligència, amb els cinc sentits desplegats.
4. Obre horitzons i eixampla punts de vista
Què hi ha més enllà d’una obra d’art? Precisament és la consideració dels infants com éssers capaços, preparats per a la descoberta de la vida, que cal nodrir l’aula de nous horitzons artístics i culturals. A través de l’educació visual i plàstica tenim l’oportunitat de compartir junts un camí ple de descobriments i referències. L’art associatiu, el poder de les imatges i la facultat de crear a través de nous models és una experiència única i vital per fer créixer els nens a l’aula. Cal tenir en compte, a més, que l’educació artística abraça altres expressions: la plàstica, la musical, la corporal, la verbal… profundament ancorades en sentiments.
5. Ens condueix a una raó intel·lectual
Totes les obres d’art, enteses com a tals, es troben bastides sobre una raó intel·lectual que ens condueix necessàriament a la reflexió. Així, per exemple, Germinal (Emile Zóla) és una novel·la naturalista que posa sobre la taula la lluita dels treballadors contra el capital; el Guernica (Picasso) evoca la barbàrie de la guerra. Fins i tot la Font (Duchamp), un urinari, revela un profund desig de dessacralització de l’artista.
Resumint, aquestes no són les úniques raons per les quals pensem que cal treballar l’educació visual i plàstica a l’aula. Reivindiquem, a més, l’educació artística, conscient i profunda, que contribueixi a l’expressió dels infants i que reconegui la seva capacitat i necessitat d’expressar-se i d’expressar.