El Profe mochilero: 168 milions de raons per reobrir l’educació
L’1 d’abril se «celebra» el Dia Mundial de l’Educació. Dic celebrar entre cometes perquè l’últim informe que va presentar UNICEF referent al seguiment de l’activitat educativa en l’àmbit global durant la pandèmia no convida a ser molt optimista. L’anàlisi va des de l’11 de març de 2020 fins al 2 de febrer de 2021 i planteja la necessitat d’assumir, de manera prioritària i responsable, la reobertura d’escoles per part dels governs.
Es compleix un any de l’inici de la pandèmia de la COVID-19 i avui en dia és evident que ha causat un autèntic terratrèmol a les nostres vides. L’impacte del coronavirus va provocar el confinament forçat dels centres educatius deixant unes xifres esgarrifoses quant a desconnexió educativa, però anem per parts. Al principi semblava que només serien un parell de setmanes, després 2 mesos, fins que es va allargar i un any després les escoles de 168 milions de nens i nenes de tot el món segueixen tancades, la majoria de les quals es troben a l’Amèrica Llatina i el Carib. A escala mundial, al voltant de 214 milions d’estudiants (de totes les etapes educatives) han perdut més de tres quartes parts de la seva educació presencial. Per un altre costat, les xifres també revelen que avui en dia, el 53% dels centres educatius del món han tornat a la presencialitat total i quasi una quarta part han obert parcialment. No obstant això, les portes no s’han tornat a obrir en 27 països on viuen 196 milions de nens, nenes i joves, el 13% globalment.*
La desigualtat s’ha accentuat en el dret a l’accés a l’educació
Com ja ens ha demostrat aquesta pandèmia, els efectes de les mesures restrictives no afecten la població per igual. Les xifres, una vegada més, reflecteixen la situació d’emergència que pateixen els sectors més vulnerables i que en un dia com avui no hauríem de mirar a un altre costat i «celebrar» (permeteu-me que faci ús de les cometes) el Dia Mundial de l’Educació sense fer un petit exercici reflexiu: Està realment garantit el dret a participar d’una educació primària, gratuïta, obligatòria i universal? Recordem que així es recull a la Declaració Universal dels Drets Humans de la UNESCO. Certament, cada país aplica les seves restriccions, igual que cada país pateix les conseqüències de la globalització i el repartiment desigual de la riquesa mundial, però en quina mesura s’està vulnerant el dret a l’educació en certs països?
“Conforme se acerca el primer aniversario del comienzo de la pandemia de COVID-19, la realidad vuelve a recordarnos la catastrófica emergencia educativa que se originó como consecuencia de los confinamientos mundiales. Cada día que pasa, los niños que no pueden acceder a la educación presencial se van quedando cada vez más rezagados, y los más marginados sufren las peores consecuencias”, declarava Henrietta Fore, directora executiva d’UNICEF durant la presentació de l’informe. “No podemos permitir que, por segundo año consecutivo, estos niños sigan sin poder asistir a la escuela de forma presencial o que la presencialidad siga siendo limitada. No debemos escatimar esfuerzos para mantener las escuelas abiertas o darles prioridad en los planes de apertura”.
L’aprenentatge a distància pot complementar l’educació bàsica, però mai substituir-la
L’educació no presencial ha arribat per quedar-s’hi, afirmen molts experts. La pregunta és: Es poden cobrir les necessitats recollides en l’educació bàsica de manera no presencial? És important tenir clar quin paradigma educatiu ens serveix de referència per poder contestar aquesta qüestió. Per començar, l’escola ha de ser concebuda com un espai comunitari que ofereix elements fonamentals per al desenvolupament durant la infància i no com una acadèmia. Entre aquests elements estan la socialització entre iguals, l’oferta de suport personalitzat, el contacte amb la diversitat, l’atenció emocional o l’accés a menjar nutritius, d’entre altres. Ara com ara, em resulta molt complicat trobar una manera alternativa de cobrir tots aquests elements restringint la presencialitat de l’escola. A més, podríem posar de manifest la importància del joc interactiu físic i les experiències en l’entorn natural per al bon desenvolupament en la infància, així com els múltiples estudis que demostren els efectes addictius i de dispersió que provoca l’ús excessiu de pantalles en edats prematures (i no tan prematures).
no existió la educación remota» (UNICEF).
Potser moltes empreses vegin una oportunitat de mercat en promoure la formació a distància i moltes marques intenten vendre-ho com «l’última tendència innovadora» en l’aprenentatge, sense tindre en compte l’edat de desenvolupament. En aquest oportunisme es pot detectar un retrocés en l’atenció real de les necessitats bàsiques de la infància i una privatització de l’educació que pot generar una bretxa digital on els sectors més vulnerables corren el risc de quedar apartats. Potser en aquest últim any, l’educació universal hagi sigut menys universal, menys primària, menys obligatòria i menys gratuïta, així que podríem convertir la «celebració» en una reivindicació. Potser és el moment de defensar més que mai aquest dret fonamental en la infància com és l’accés a l’educació. Potser s’obre un període per protegir, encara més, a tota una nova generació afectada i per exigir als governs uns plans d’obertura segura dels centres educatius per deixar de vulnerar el dret a l’educació, augmentar la bretxa social i afavorir la privatització del model educatiu.
Defensar un model educatiu presencial, segur i equitatiu de protecció a la infància amb l’escola i per l’escola
Segons les últimes dades publicades per la UNESCO, més de 888 milions de nens i nenes de tot el món segueixen patint interrupcions en la seva educació a causa del tancament total o parcial de les escoles. En molts països, la infància més vulnerable que no té accés a una educació a distància té el risc de desconnectar de la seva vida escolar i de no tornar a l’escola mai més. Això pot associar problemes més greus derivats al tancament de les escoles com el treball infantil o el matrimoni infantil.
Analitzar aquesta situació i treballar-la des de les aules amb els i les alumnes, ajustant el discurs a cada nivell i context, és el millor remei per protegir i promoure una educació presencial mundial que protegeixi a la infància. Introduir i fomentar entre l’alumnat l’aprenentatge de les desigualtats educatives que existeixen al món, pot ser un incentiu per valorar l’escola com un eix natural de protecció i d’aprenentatge comú. Enfortir la connexió entre la llar i el centre educatiu per educar en comunitat, compartint projecte i assumint el rol que correspongui, perquè com diuen: «L’escola és la meva segona llar, però la llar és la primera escola» i, per tant, l’educació neix a casa. Però, què passa quan no hi ha una primera llar de referència?
El Dia Mundial de l’Educació pot servir com a motiu per reflexionar sobre les condicions i desigualtats globals que s’han generat en l’accés educatiu a partir de la pandèmia. Treballar aquesta reflexió entre el col·lectiu docent, l’alumnat i la comunitat educativa en general és un deure ètic per protegir i prosperar un sistema educatiu presencial, primari, equitatiu, públic i universal. Un sistema que protegeixi i orienti a totes les generacions de qualsevol virus, però sobretot, de l’estupidesa i la ignorància humana.
*NOTA PEL LECTOR/A: Totes les xifres exposades en aquest article estan basades en l’últim informe Análisis del cierre de las escuelas d’UNICEF publicat el passat 3 de març de 2021. Les dades són de consulta pública.