PsicoEduca: Família, docent… Esteu creant ponts?
A vegades, ens costa entendre allò de què el nen o nena és nen o nena i alumne o alumna les 24 hores del dia. Què vull dir amb això? Per a una família el seu fill o filla continua sent la mateixa persona sigui dins o fora de les aules. Per a un docent, el seu alumne o alumna continua sent el seu alumne dins o fora de casa. L’alumne que veu el professorat i fill o filla que veu la família, és la mateixa persona i per tant, el que passa en tots dos plans és igual d’important.
És necessari entendre que els esdeveniments que succeeixen dins de l’escola són igual d’importants que els que passen fora d’aquesta: al parc, a casa, en una festa… I per tant, ens han d’interessar bidireccionalment. La millor manera de fer-ho? Creant ponts.
Podreu pensar… Com creo un pont bidireccional pensant en el benestar de l’alumne/filla? Òbviament es tracta d’un pont imaginari, però que ha de ser tan sòlid com un real. És un pont que ha d’aguantar dificultats, batalles, contratemps i desacords. És el pont de la comunicació.
La comunicació entre la família i l’escola deu, en primer lloc, existir. Sembla una cosa lògica, però no sempre existeix. Per comunicar entenc anar més enllà d’un bon dia o un comiat. Comunicar passa per compartir interessos i interaccions basats en l’alumnat i en el que necessita, però també en el fill o filla i en el que necessita.
Compartir és la clau d’aquesta comunicació. Compartir el que passa més enllà de les parets de l’aula i el que passa dins. Compartir fins i tot quina situació està travessant la família i quines actuacions pren el docent dins de l’aula. És a dir, es tracta de compartir tot aquell tipus d’informació que es relacioni amb el nen o nena i que pot resultar important o interessant traspassar-la per a un major benestar d’aquest o per a poder ajudar-lo en el que necessiti.
En moltes ocasions, especialment en la primera etapa d’Educació Infantil, considerem obligada la comunicació perquè els petits no saben o no poden comunicar-se com cal i a totes dues parts ens falta informació. Davant aquest fet tan obvi, considerem la comunicació com una cosa obligatòria i que fins i tot, en cas de no donar-se, podrien no estar cobrint-se les necessitats del bebè.
Per què assumim que quan l’alumnat ja té facultats per a comunicar-se conscientment i expressar el que els hi passa, la comunicació amb la família ha de reduir-se? Aquesta manera d’actuar simplement està provocant que el nen o nena sigui responsable d’alguna cosa, que potser no s’està executant de la manera esperada. És a dir, és possible que el fill o filla comuniqui una part del que li succeeix, que la seva manera de percebre-ho no sigui objectiva, que oculti informació (voluntàriament o involuntàriament) i per tant, estem deixant de cuidar molts aspectes i necessitats (més enllà de les físiques) que pot necessitar aquesta persona.
En definitiva, la comunicació fluida i respectuosa (respectant la labor del docent i respectant la postura de la família) és clau per a qualsevol edat, fins i tot encara més rellevant quan és necessari cobrir necessitats que van més enllà del físic. Docent, família… No us oblideu que construir ponts sòlids que tenen com a objectiu traslladar el que succeeix per a anar en una direcció i treballar en equip, és clau per al benestar del protagonista: el nen o la nena.