Han canviat les coses al carrer. A la tele. A les escoles. A les botigues. Als restaurants. I també han canviat a casa. De fet, ara tot gira al voltant de casa. Als centres educatius, que van tancar el passat 13 de març a totes les comunitats autònomes, no van tenir gaire temps de fer-se’n a la idea. I els alumnes i les alumnes se’n van anar cap a casa desconcertats, com els docents i les famílies. Sense saber si el curs recomençaria aviat o si ja es podia donar per acabat, si les escoles i instituts no tornaven a obrir les seves portes.
El que primer va començar amb desconcert, ben aviat es convertí en un guirigall d’opinions i emocions. Les realitats de les famílies no són totes iguals. Així, malgrat que hi ha pares i mares que s’esforcen per a oferir als seus fills tot el suport de que són capaços, n’hi ha d’altres que no tenen aquesta opció, perquè no disposen d’eines o recursos o perquè, en una situació tan atípica com aquesta, no es troben emocionalment prou forts com per assumir la càrrega de tasques i informació que des dels centres educatius es vol transmetre a les seves filles i fills.
És ara quan, en aquesta situació que ens ha portat a tots al límit, es fa més evident la importància de l’escola com espai vertebrador del coneixement, de les relacions socials, per a la formació dels individus en igualtat d’oportunitats. I, com s’ho fan les famílies? Hem parlat amb pares, mares i alumnes per tal de fer un retrat de la situació actual i esbrinar com els afecta.
La tecnologia: un pont cap a l’aprenentatge
Els infants i els joves tenen ganes de tornar a l’escola. Els docents també. Reconeixen, i ara es fa més evident que mai, que les aules no són un espai per donar ordres i encomanar feina, només. Les aules són espais per a l’aprenentatge compartit i vivencial, imprescindibles per a la socialització i la cooperació. A l’aula, amb els seus alumnes, els docents tenen la certesa d’haver donat la mà a tots. A distància, no.
Per a l’Abril, que té dotze anys i va estrenar el seu primer any d’institut en aquest curs 2019/20, les coses no van ser fàcils al principi. “Aquests dies han sigut un mica complicats, perquè ni els alumnes ni els professors estàvem acostumats a veure’ns a través d’una pantalla. Resulta bastant estrany”, reconeix.
Ella ha seguit sense dificultat les classes. I més enllà que li ha calgut comprar un ordinador, ho porta prou bé. Reconeix, això sí, que aquest no és el cas d’alguns dels seus companys. “Alguns no s’han pogut connectar perquè no tenen internet o portàtil”.
Les classes s’imparteixen diàriament, malgrat algunes assignatures, com ara Valors/Religió, les tutories i evidentment les parts de laboratori o de taller per a Ciències Naturals o Tecnologia s’han deixat de fer. “Cada dia fem classes virtuals per videoconferència, a través de Google Meet. Cada classe dura 45 minuts i normalment en faig dues cada dia”.
Si bé els esforços s’han multiplicat, sembla que la falta d’experiència està originant problemes. Hi ha eines que no funcionen, les connexions fallen, les bateries s’esgoten i els correus tarden a respondre’s. Això fa que uns i altres, alumnes i docents, s’hagin de carregar de bona voluntat i paciència.
“El que més trobo a faltar de l’Institut és el contacte amb els companys i els professors. També trobo a faltar moltíssim als meus amics”, resumeix l’Abril.
I els pares i mares, com s’ho fan?
Si parlem dels més petits, de Primària i Infantil, toca donar veu a pares i mares. El Joan és pare de dos, un bebè de mesos i una nena de cinc anys. “Jo sóc il·lustrador i treballo a casa des de fa anys. Estic habituat al confinament”, fa broma. Els matins els dedica a la canalla i la seva parella, que teletreballa, ho fa a la tarda.
No obstant això, reconeix, “és impossible seguir un horari fix”. “Les interrupcions són continues, ja sigui per acompanyar a la gran en les tasques que hem preparat a casa i per seguir les que ens ofereixen a l’escola; o per jugar, fer el dinar, anar a comprar…i, és clar, fer totes les moixaines que calguin al petit”.
“Tot això fa que els dies s’allarguin fins a l’infinit. Un cop els nens són a dormir, nosaltres aprofitem per seguir treballant i si, podem, ens aixequem abans per avançar una mica més. La conciliació, en aquest cas, passa per un desgast físic i emocional brutal”.
La Mònica és mare de dues nenes. En aquest cas una adolescent i una nena de sis anys. Durant els primers dies del confinament, treballava com a tècnica de prevenció de riscos laborals i al mateix temps, s’encarregava de la gestió de l’empresa familiar. El seu company no ha deixat de treballar, perquè forma part d’un dels sectors que no s’han aturat.
Al cap d’unes setmanes, l’empresa va fer un ERTO, així que continua com a autònoma, amb dues nenes al seu càrrec. És un más difícil todavía. “Primer vaig intentar establir horaris i era un estrès afegit. Volia portar la feina al dia, les tasques de les nenes, l’ordre i la neteja de la casa… Vaig desistir”.
El paper de les famílies: un factor clau
El paper de les famílies és sempre vital, però en les circumstàncies actuals, un bon suport a casa pot suposar la diferència entre perdre mig curs o sortir-ne reforçat. En Joan ho explica bé: “Nosaltres sempre oferíem aprenentatges complementaris a la nena. Ara hem intensificat l’esforç i hem intentat fer-ho des del primer dia. Primer aprofitant els quaderns i material que ja teníem, però després, i veient que el confinament s’allargava, vam adquirir quaderns com a suport a l’aprenentatge”.
“Ara, des que l’escola ofereix activitats setmanals, intentem seguir-ho tot. Hi ha dies, però, que no estem d’ànims. Si ens trobem cansats, una part o l’altra, si ens sentim tristos o poc motivats, decidim deixar-ho per l’endemà. Però això ho hem après al cap dels dies. És millor així si no volem perdre el Nord”, reconeix el Joan.
La Mònica incideix també en el factor emocional. “Ja ho fem sempre, però durant aquests dies, com tothom, hem viscut moments angoixants, d’incertesa o de por. Els dies són llargs i gestionar les emocions es fa complicat. Malgrat això, penso que les petites estan conduint aquesta situació molt millor que els adults, amb un grau de maduresa que mai hagués pogut imaginar”.