El passat dia 13 de març, la Generalitat de Catalunya va gestionar el tancament de tots els centres educatius. L’endemà, el Govern d’Espanya va anunciar el decret d’Estat d’Alarma a causa de la crisi sanitària per la COVID-19. Començava un confinament llarg i difícil que ha truncat el tercer trimestre del curs 2019/20.
Durant set setmanes, el Departament d’Educació ha emès diferents ordres. Una de les últimes, posar en marxar el tercer trimestre online. Així, la majoria d’alumnes d’infantil, primària i secundària es troben ara mateix seguint el curs, però connectats des de casa.
Els docents són l’altra part indispensable d’aquesta equació. Després del desconcert dels primers dies, molts ja es van posar en marxa per tal de poder oferir als seus alumnes missatges de suport i continguts perquè, malgrat les circumstàncies, aquests tinguin l’oportunitat de continuar amb els aprenentatges.
Però, què hi diuen els docents? Com viuen i de quina manera els afecta la situació que estem vivint? I en un futur, com serem capaços de reprendre el curs 2020/21?
Un confinament precipitat
El cert és que el confinament ens va agafar a tots desprevinguts. “Nosaltres vam saber alguna cosa del tancament de l’escola pels mitjans de comunicació abans que pel Departament. Amb tanta precipitació, no vam poder preveure massa coses: ni agafar materials, ni pensar més enllà. Crèiem que el confinament passaria de pressa”, explica la Marta, docent a l’etapa d’Infantil i cap d’estudis d’una escola. “Vam tancar l’escola amb la sensació d’enviar a l’alumnat cap a casa sense cap explicació ni recomanació”.
Ben aviat es va obrir una etapa nova, amb la necessitat compartida, per part de docents i famílies, de posar-se en contacte: de fer-se arribar missatges d’ànim i de gestionar, el millor possible, la transferència de coneixements. “La connexió online amb l’alumnat despertava en tots nosaltres angoixes, però també oportunitats d’aprenentatge”.
Atendre, escoltar i cuidar
L’escola és un espai insubstituïble per a la socialització i l’aprenentatge en igualtat d’oportunitats. Ben aviat els docents es van adonar que caldria posar-se a treballar, des de casa i en unes circumstàncies complicades, per tal d’atendre a tots els alumnes, però especialment a tots aquells que no tenen un entorn preparat o que tenen dificultats per accedir a les noves tecnologies i, per tant, de seguir els aprenentatges proposats des de l’escola, a distància.
“Preveient l’inici del tercer trimestre confinats, vam tenir la necessitat de fer una diagnosi de la connectivitat i dispositius de les famílies. Vam veure que la tasca no seria gens fàcil, ja que moltes famílies no van contestar l’enquesta i vam haver de contactar telefònicament, escoltar històries complexes, constatant que la diversitat de les famílies i de l’alumnat, com ja intuíem, era significativa. Un dels nostres objectius en aquests moments difícils havia de ser cobrir aquesta escletxa”, explica la Marta.
A l’escola, i en això coincideixen molts docents, s’han trobat amb dificultats per a fer ús de les noves tecnologies, a les quals no estaven gaire acostumats. “Les realitats familiars de cada docent també són molt diverses i és evident que, tot i voler estar a l’alçada de les circumstàncies, tots estem adaptant-nos a la situació. Si és que hi ha adaptació possible davant d’una situació tan desconeguda com la que estem travessant”, conclou la Marta.
El cas de la Núria no és tan diferent. Ella és docent en un centre d’Educació Especial on atenen alumnes de les etapes d’infantil, primària i secundària d’una gran ciutat de l’àrea metropolitana. En aquest cas, tenien clar que el primer contacte havia de ser per telèfon, amb la voluntat d’atendre de manera individualitzada casuístiques molt diverses.
“A partir de fer un bon estudi inicial de les necessitats i capacitats que tenien, cada mestre i especialistes del centre han anat oferint setmanalment activitats, reptes o recursos d’acompanyament per a la família, segons demanda d’aquesta, acompanyades sempre d’una trucada setmanal i la comunicació diària via email, els que disposen d’ordinadors o tauletes, que no són tots! Per sort, de telèfon tothom en té”. La Núria explica que en alguns casos la comunicació és diària. “A més, de manera global, tot el claustre hem anat creant recursos de suport emocional per a tots els nens i nenes, tant en format visual com auditiu”.
Famílies: moltes realitats complexes
Hi ha tantes famílies com realitats possibles. La Marta té molt present que “com escola pública hem de vetllar per evitar una fractura social que deixi enrere alumnes en situació socioeconòmica desafavorida”.
Les diferències i dificultats de moltes famílies encara es fan més patents al centre de la Núria. Malgrat això, explica, “les famílies majoritàriament estan molt agraïdes, sobretot de les trucades. Del tema recursos, com que ens anem adaptant segons demanda, intentem que siguin de suport i ajuda, per no angoixar a la família. Són moments complicats, amb situacions molt diverses a cada casa, on l’acompanyament emocional és important però des d’una perspectiva de suport positiu”.
Al centre de la Marta són molt conscients de la gran implicació dels pares i les mares. “Els que han pogut han incorporat la tecnologia com a eina bàsica d’aprenentatge. Som conscients de l’esforç que suposa per a les famílies l’acompanyament de les tasques educatives. L’edat dels alumnes condiciona el seu grau d’autonomia. Els nostres alumnes necessiten supervisió i bastides en moltes activitats d’ensenyament-aprenentatge”.
Al neguit actual sobre com finalitzarà aquest curs, cal afegir el de com iniciarem el proper. La incertesa probablement sigui una de les pitjors companyies d’aquesta crisi que ens afecta a tots els nivells, i no només en el vessant educatiu.
Al centre del Joan Manel, situat a la província de Tarragona, la resposta de les famílies ha estat molt diversa. I explica, “Hi ha hagut de tot. Des de famílies que ho han retornat absolutament tot, fins a famílies que no han enviat res (tot i contactar amb elles i no exposar cap problema aparent)”.
Ell troba a faltar especialment el vincle que s’estableix amb els alumnes a l’escola. “Poder donar suport al moment a l’alumnat”, assenyala. “El vincle emocional amb ells i elles. Assegurar que ningú es queda al marge de res”, la qual cosa ara, a distància i amb les dificultats tecnològiques i comunicatives que s’han fet evidents pel camí, resulta del tot impossible.
Secundària: pot continuar la vida normal?
Sembla evident, de ja fa dies, que la vida ‘normal’ entesa com l’enteníem abans no tornarà. No fins que la pandèmia estigui completament controlada. Un punt que no arribarà fins que no es pugui posar en marxa una vacunació massiva.
El que va començar com una situació caòtica no s’ha acabat de resoldre. La Mercè, professora de llengua catalana i literatura a 1r i 2n d’ESO, ho explica així: “L’última setmana va ser una mica complicada. Per una banda ja corrien notícies arreu sobre com s’escamparia la COVID-19, sobre el tancament dels centres, que ja s’havia fet efectiu en alguns països amb pocs casos; s’havia fet un claustre extraordinari a l’hora del pati per explicar quines mesures es posarien des del centre, s’havia treballat a tutoria tot el protocol per explicar les mesures per evitar el contagi i tot plegat va fer que entre una cosa i l’altra hi hagués força nervis tant entre l’alumnat i com entre el professorat, fonamentalment, penso jo, per manca d’informació”.
I afegeix: “Cal tenir present que el mateix dia del tancament a la premsa ja havia sortit la notícia que a partir del dilluns 16 es tancarien els centres educatius. Al final, com tots sabem, va ser el mateix 12 de març que es va anunciar que l’endemà es tancaven tots els centres. La decisió presa a última hora del matí, poca estona abans que acabéssim les classes, no ens va permetre organitzar gran cosa, no hi va haver temps per a reunions, per a comunicacions amb l’alumnat, amb les famílies. Personalment, vaig tenir la sensació de manca de previsió”.
Classes online i exàmens virtuals
Malgrat la situació i la incertesa, l’activitat educativa es va reprendre gairebé de seguida a l’institut de la Mercè. “Amb 2n de Batxillerat vam continuar treballant els continguts establerts de forma immediata, el mateix dilluns 16 de març vaig comunicar-los que calia que ens adaptéssim a la situació i que no podíem esperar a rebre instruccions. Per tant, vaig preparar uns materials per treballar online, els vaig penjar al Moodle i vam començar ja la primera setmana a fer sessions de classe online. Hem continuat avançant matèria, hem fet fins i tot un examen, i, en general, ens n’estem sortint. La qualitat del treball no és la mateixa que hauríem tingut, però n’estic bastant satisfeta”.
Però la Mercè i els seus companys tenien clar que el suport acadèmic que oferien als alumnes quant a contingut, no podia funcionar sense el suport emocional: “Abans de vacances de Pasqua vam acordar també fer treball de tutoria, per aquest motiu, vam organitzar una classe de tutoria online, vam escoltar-los, vam recollir les seves inquietuds i vam programar un acompanyament més personalitzat i sistematitzat. Des de llavors, comencem totes les setmanes amb una sessió de classe online de tutoria on revisem les tasques encomanades, donem pautes per a l’organització, escoltem inquietuds i dubtes i intentem resoldre’ls. A hores d’ara estem fent també sessions de tutoria individual amb alumnat i amb les famílies”.
La problemàtica dels alumnes amb dificultats també s’ha hagut de resoldre a secundària: “Hem anat fent seguiment de l’alumnat i detectant aquells que no tenen mitjans, ja sigui ordinador o d’accés a una xarxa; el centre, amb coordinació amb el Departament d’Educació s’està encarregant de proporcionar-los les eines, diuen que aquesta setmana els tindran. A alguns els hem fet arribar activitats per fer en suport paper però són una minoria; la major part d’aquest tipus d’alumnat té altres mancances a nivell social, familiar que fan que la intervenció amb ells sigui molt complexa i complicada”.
Col.laboració i suport entre docents
En el cas de la Mercè, que és professora de secundària, el sistema de coordinació es fa per departaments i a nivell de tutoria, amb els tutors. Això els ha permès compartir activitats, elaborar nous criteris d’avaluació i una rúbrica d’avaluació. Durant aquests dies han compartit eines, però també inquietuds. A nivell d’equip docent també preparen activitats plegats, comparteixen aprenentatges i materials.
Les plataformes que utilitzen per comunicar-se són les mateixes que els mestres de primària: correu electrònic, Drive per als materials o Meet o ZOOM, a l’hora de les reunions online.
En resum, però, tots els docents comparteixen l’opinió que aquest sistema ideat de manera improvitzada funciona amb dificultat. “La tasca del docent va molt més enllà d’explicar, manar feina i corregir. Fer tota la tasca d’acompanyament és molt complicat amb les condicions que tenim. Les situacions individuals de cada alumne són més diverses que mai i no podem garantir que tothom faci els mateixos aprenentatges”, assenyala la Mercè.
I recorda, per altra banda, que no tots els docents es troben amb la mateixa situació. Ells també estan confinats amb les famílies i alguns tenen fills petits que requereixen atenció. “Tenim a més a més la inquietud professional de no poder arribar a assolir els objectius amb tot l’alumnat, per no parlar de les dificultats derivades de l’ús de les noves tecnologies. No és una situació fàcil, certament, per a ningú, tampoc per a nosaltres”.
Docència, futur i reptes
El repte més gran per als docents va arribar el passat mes de març en forma de crisi sanitària. Poc ens podíem imaginar que el curs escolar 2019/20 seria tan i tan complicat. La Mercè també és plena de dubtes (i qui no?), però conclou aquesta entrevista amb una idea clara: “L’educació és la base de la societat i l’acció educativa no es pot atendre només des de l’escola, cal treballar amb complicitat amb les famílies i els governs han d’apostar de forma definitiva i clara per una educació pública de qualitat, i això vol dir dedicar recursos, a l’educació formal a la no formal però també tenir unes polítiques socials que permetin la conciliació familiar i laboral”.
Caldrà aprendre a valorar, per altra banda, la tasca que fan les famílies des de casa, reconèixer les bondats del teletreball. “A valorar les coses del dia a dia i finalment, a reflexionar sobre la necessitat de tenir uns recursos públics de qualitat a l’abast de tothom”.
** Gràcies a la col·laboració de tots els docents que han donat el seu punt de vista per a l’elaboració d’aquest article amb les seves valuosíssimes opinions i experiències **
