Maria Montessori fou una figura clau en la renovació pedagògica de l’anomenada “Escola nova” de principis del segle XX, un corrent que tenia com a objectiu trencar amb la filosofia educativa que s’havia aplicat fins aleshores. A banda d’estudiar medicina, Montessori també es dedicà a la pedagogia, a la ciència, a la psiquiatria i a la filosofia. Va crear La case dei bambini per a nens desfavorits i va aplicar els seus coneixements científics a la pedagogia. El mètode Montessori es basa en el respecte, l’autonomia i la llibertat de l’infant. A continuació, us n’oferim cinc idees clau.
- Un ambient preparat. Un ambient i un mobiliari ben adaptats poden assolir part de la feina que fins ara corresponia al docent. Cal que les taules, les cadires, els penjadors, els armaris i les diferents eines estiguin adaptats als nens. Això permetrà a l’infant gaudir d’un desenvolupament més lliure. Els espais han de ser, a més, senzills, bells i harmònics.
- Respecte cap al nen. El mètode de Maria Montessori es basa en observar i seguir al nen, en lloc d’intervenir. La ment de l’infant és absorbent, de manera que a banda d’estar en moviment continu, l’activitat psíquica tampoc no s’atura. Aquesta ha de ser pràctica i el nen ha de comptar amb l’espai que necessita per moure’s.
- El docent com a guia. Els mètodes de l’escola tradicional deixen de tenir vigència, de manera que el docent deixa de ser l’element central per passar a centrar tota l’atenció en l’alumne. El mestre ha d’ajudar-lo a fer el seu camí de manera espontània, oferint lliçons individuals, curtes i objectives i iniciant als alumnes en l’ús dels objectes que hi ha a l’ambient. A banda, els nens també seran capaços d’aprendre mitjançant l’observació d’allò que fan els seus companys.
- Material autocorrectiu. Segurament es tracti d’una de les parts més conegudes del mètode: el material. A través d’aquest, l’infant desenvolupa el caràcter i la intel·ligència, però també adquireix les habilitats i aptituds necessàries per assolir aprenentatges més avançats. Aquests materials poden resultar útils per la lectura i l’escriptura, però també per als nombres o l’aritmètica.
- La independència. “Qualsevol ajuda innecessària és un obstacle per al desenvolupament del nen”. Cal ajudar al nen a fer i a expressar-se, però no fer-ho en el seu lloc (només quan sigui necessari). Senzillament, cal que l’adult ajudi a l’infant a fer-ho tot per si mateix, sempre que això sigui possible. La independència és el pas previ indispensable per assolir la llibertat.